La evolución de la corrección en la literatura: del pasado al presente | EL PAÍS

Cada quince días, Rudolf Ortega (Barcelona, 1970), corrector de estas páginas, analiza el estado de la cuestión lingüística en su sección Brou de Llengua. No lo hace con frecuencia porque es muy reservado, pero en ocasiones ha aprovechado ese espacio para reflexionar sobre qué significa corregir y hacerlo de manera sutil. La labor de corrector es, probablemente, la más invisible que existe en el sector editorial; ni siquiera se menciona su nombre en los créditos. Es probable que por esta razón la figura de Andreu Rossinyol (Sentmenat, 1948), primer corrector de Quadern, haya pasado injustamente desapercibida en la historia de la literatura catalana para el gran público, aunque aquellos que lo conocen (como Ortega) lo veneran y reconocen su papel fundamental.

L’any 1982 engega Quadern i Lluís Bassets truca a Rossinyol, potser pel ressò que havia tingut un article que protestava per la mala correcció de poemes de Vinyoli en un altre mitjà. Corrector de confiança de Vinyoli però també de Foix, Martí de Riquer o Brossa, abans d’aquest diari Rossinyol va treballar a Edicions 62, Seix Barral/Afers, el Diccionari etimològic de Joan Coromines i Quaderns Crema. Després sempre va anar per lliure perquè, diu, li interessa triar els llibres que corregeix, no per caprici personal, sinó per mètode: ell no tira pel dret, sinó que omple folis de comentaris perquè siguin l’autor i l’editor els qui prenguin decisions a consciència (vegeu la fotografia que acompanya aquest article). Explica que això ho va aprendre a Edicions 62: “Vaig començar en un temps en què se suposava que l’autor no sabia llengua, el que en sabia era el corrector, i es feien carnisseries. Però un dia Jordi Sarsanedas es va queixar a l’editorial d’una correcció, és l’única crítica que he rebut, però vaig quedar escaldat i vaig veure que no s’havia d’anar per aquest cantó”. També Espriu el va advertir, que no li toqués ni un punt ni una coma, i d’aquí les seves notes característiques. Els elogis eren freqüents: Marià Manent deia a Xavier Folch que n’estava molt content, de Quadern, i Joan Solà deia que Rossinyol era la persona que sap més català.

Si el model de llengua que avui llegiu a Quadern (i a la premsa en general) no sorprèn ni cal intervenir-hi gaire, diu Ortega, és perquè Rossinyol va ajudar a establir-lo. Eren els anys vuitanta, i hi havia dues escoles marcades: el català ric però normativista de l’Avui i el que se’n deia el català light, al Diari de Barcelona (molt influït per Joan Ferraté). Rossinyol va procurar mantenir un català “literari però no encarcarat, sempre he cregut que el lector no ha d’anar a repel de l’autor”.